La bulímia o bulímia nerviosa (fam en excés) és un trastorn mental relacionat amb el menjar.

La seva característica essencial consisteix que la persona sofreix episodis de atracons compulsius, seguits d'un gran sentiment de culpabilitat i sensació de pèrdua de control. Sol alternar-se amb episodis de dejuni o de molt poca ingesta d'aliments, però al poc temps tornen a sofrir episodis d'ingestes compulsives. Un atracón consisteix a consumir en un temps inferior a dues hores una quantitat de menjar molt superior a la qual la majoria d'individus menjarien. A pesar que el tipus de menjar que es consumeix en els atracons pot ser variada, generalment es tracta de dolços i aliments d'alt contingut calòric (com gelats, pastissos o xocolata). Els individus amb aquest trastorn se senten molt avergonyits de la seva conducta i intenten ocultar els símptomes. Els atracons es realitzen d'amagat o el més disimuladamente possible. Els episodis solen planejar-se amb anterioritat i es caracteritzen (encara que no sempre) per una ràpida ingesta d'aliment.

La població en risc està formada sobretot per dones de raça blanca i classe mitja o alta en països industrialitzats com els Estats Units, America Llatina en general, Espanya, Canadà, Austràlia, Japó, Nova Zelanda, Sud-àfrica. La bulímia nerviosa s'inicia generalment en l'adolescència o al principi de la vida adulta. Els atracones solen començar després o durant un període de règim dietètic.

Sintomes:

· Alteració alimentària, tipus bulímia, trastorn digestiu i mental tot junt pot causar la mort.

· El desig per a mejar aliments dolços i molts calòrics rics en greixos és molt fort.

· Menjar molt i després provocació de vòmit.

Tractament:

El tractament resulta més eficas en les primeres fases del desenvolupament d'aquest trastorn però, atès que la bulímia sol amagar-se fàcilment, el diagnòstic i el tractament solen presentar-se només fins que aquest problema ja s'ha convertit en un ingredient permanent en la vida del pacient. En el passat, les persones amb bulímia eren hospitalitzades per poder posar fi al patró de atracons i purgues, i se li donava d'alta quan els símptomes havien desaparegut. Però aquest procediment ja no és freqüent avui dia, atès que d'aquesta manera només es miraven la part superficial del problema i, poc després, quan els símptomes tornaven, ho feien amb una intensitat molt major. Diversos centres de tractament en institucions (internament) oferixen suport a llarg termini, conselleria i interrupció dels símptomes. La forma més comuna de tractament actualment inclou teràpia, que sol ser teràpia de grup psicoterapia o teràpia cognitiu-conductual. Les persones amb anorèxia o amb bulímia solen rebre el mateix tipus de tractament i formar part dels mateixos grups de tractament. Això es deu al fet que en molts casos els pacients pateixen d'ambdós patiments, de manera simultània. Alguns denominen a aquest fenomen "intercanvi de símptomes" (symptom swapping). Aquestes formes de teràpia se centren tant en els símptomes que duen a l'individu a presentar aquests comportaments com en els símptomes relacionats amb l'alimentació. Juntament amb la teràpia, molts psiquiatres recepten antidepresivos o antipsicóticos. Els antidepressius es presenten en diferents formes, i el qual ha mostrat resultats més prometedors és la fluoxetina o Prozac. En un estudi que es va realitzar amb un grup de 382 persones amb bulímia, aquells que van rebre entre 20 i 60 mg de Prozac van presentar una reducció en els seus símptomes d'entre el 45 i el 67 per cent, respectivament. És possible que molts altres medicaments funcionin, però fins ara el "Prozac " ha mostrat els resultats més positius.